Fa uns dies vam plegar mirabolans d’uns arbres que vam trobar a un camí i que no eren de ningú. I els vam espigolar, que és una de les nostres aficions.Tècnicament s’espigola quan un camp ja s’ha collit i en queden les restes que encara es poden aprofitar. Tradicionalment aquesta ha estat una práctica realitzada per part de persones (comunment dones) que no tenien altres mitjans de sosteniment. Ens sembla una imatge prou significativa dels processos que ens agrada visibilitzar. Dones, pobres, recollint les sobres, procurant-se el sustent i preparant el camp també per la següent fase, la de recollir el rostoll.
Però aturem-nos també per un moment en el tema de la propietat: si realment els arbres no eren de ningú (cosa que no vam contrastar, ja que vam actuar d’ofici) el que vam fer va ser recolectar fruits silvestres, que és una altra de les nostres aficions. Són pràctiques diferents i totes dues assenyalen elements diversos. En aquest cas es posa de manifest que la natura proporciona grans riqueses, que si les sabem veure, les podem aprofitar.
Ambdues pràctiques tenen en comú que ens situen con a agents actius envers la consecució de l’aliment. Quan espigolem o recolectem no som consumidores enfront un nombre limitat d’eleccions que algú ens ofereix amb els seus propis criteris, sino que estem fent nosaltres aquesta labor, al temps que estem aprofitant uns recursos naturals que són sostenibles.
I és que aquesta fruita asilvestrada trobem que fa els millors preparats, no sabem si és perquè no porta cap tractament o perquè quan ho culls tu tot és més bo. Total, que hem posat els mirabolans al calendari d’espigolaments, que aquest any ha estat una mica coix perquè ens hem saltat la primavera i no hem arribat als nespres, les cireres ni al saüc. Que hi farem! A veure que ens depara l’estiu en matèria de recol·lecció silvestre…
Amb la collita, a més de menjar molts mirabolans, hem fet melmelada, vinagre i un intent d’umeboshi que, sincerament, no sabem com sortirà perquè les prunes eren força madures i no són de la raça de les que es fan servir per a fer aquest encurtit. Però en teniem moltes i ganes i, bàsicament, teniem molta fruita per fer provatures. Ja us explicarem el curs que pren l’intent d’umeboshi.
Però l’estrella per ara ha estat un clafoutis mig inventat (que extrany, nosaltres inventant) que ha sortit tan bo que a la primera us el compartim per si voleu fer-lo. Es podria preparar amb qualsevol fruita dolça de temporada, ara comencem a tenir fruits rojos, per exemple, o amb prèssecs o similar tallats. Com sempre, no té gluten i li hem posat una miqueta de mel per donar-li un toc dolç però no gaire perquè la fruita ja és una meravella per si sola.
Porta:
500 gr. de mirabolans o altra fruita, tallada a daus. No cal treure els pinyols de la fruita petita, aquesta feina la farà el comensal.
100 gr. d’ametlla molta
2 c/ s de mel
3 ous
250 ml. de crema de llet o kèfir espés o labneh
aigua de roses (si en teniu, li dona un toc diví)
Es posa la fruita ben escampada en u
n motlle folrat amb paper o untat amb greix. Se li afegeixen els altres ingredients ben barrejats. Quedarà una crema líquida que al forn quallarà i creixerà. Cal coure-ho a 180º uns 30 minuts, fins que hagi pres.
El resultat és una mena de pastís de formatge, molt suau, tot tenyit de color pels sucs de la fruita… una delicia. A l’endemà encara el trobareu més bo sortit de la nevera.
