Acaba de ser 25 de Novembre, Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència cap a les Dones, que és també el dia en que li expliques al teu fill de 7 anys perquè hi ha sabates vermelles pel carrer en un esforç pedagògic perquè entengui la situació dintre dels seus possibles i comenci a albirar la grandísima feina que tenim totes per davant, que també es feina seva.
En el marc de la jornada hem aprofitat l’avinentesa per reflexionar entorn a temes que se’n destil.len amb el grup de Balladona, on col.laborem aquesta temporada i on, per cert, us convidem a participar si sou dones, voleu ballar i correu per Poble Nou o aledaños els darrers divendres de mes (calculem que la propera sessió podrà ser presencial, si la fortuna ens somriu).
I en aquest post us expliquem el nostre viatge.
Quan parlavem amb les companyes que organitzen el taller ens explicaven que tenien pensat treballar els límits, a partir de la idea que és una manera que tenim les dones de fer incidència sobre la violència que patim.
Triar que volem. Triar que no volem. Transmetre-ho. Rebre la resposta. Repeat.
Posar límits. Entendre els límits. Decidir que cau dins i que cau fora. Ser capaç de fer i refer si cal (que caldrà).
Pensàvem en els límits en relació a l’alimentació i ens venien al cap alguns binarismes entre saludable/perjudicial, nutritiu/insà, necessitat/caprici, virtut/pecat, i a la fi bo/dolent.
En relació a aquestes categories, els límits… els posem o ens el posen? Qui decideix que un aliment és bo, és saludable, és nutritiu, és necessari? I al contrari, què és allò dolent, perniciós, que no ens permetem i que ens fa mal? O que es allò que dimonitzem? El brocoli és millor que la xocolata o és pitjor? Què tries, all o mantega?
Posar límits és també triar genuïnament, amb la informació que tenim i les sensacions que el cos ens dona, el que acceptem i rebutgem. Sembla una obvietat però cal reconstruïr el mecanisme automàtic que ens fa prendre les decisions gran part del temps. Chúpate ésa, capitalisme i el seu deixeble, indústria de l’alimentació!
Podem considerar que dintre d’uns límits que triem nosaltres estariem en un marc nutritiu? Un entorn que (ens) alimenta? Potser en el camí de fugida dels binarismes podem albirar que tots els aliments tenen cabuda sobre la capa de la terra, cada un al seu moment i en la seva mesura?
També, val a dir que alimentar i nordrir són verbs que les dones habitualment posem en pràctica, tant literal com figuradament. Nosaltres nodrim a altres, els abastim, els sostenim, possibilitem que facin la seva vida. Per restituïr l’equilibri cal (és molt important!) que els altres també ens nodreixin a les dones, per a seguir en un cicle d’amor i nutrició infitinit. Si no som alimentades nosaltres també no podrem seguir oferint recursos a la resta del clan. Curt i ras. I això és un dels límits que hem de fer entendre, cadascuna des d’on pot, per seguir la roda de creixement i aprenentatge. I d’això anava el que li deia ahir al meu fill de 7 anys.
Crema d’alvocat, cacau i dàtils.
I al fil de la conversa d’ahir amb aquestes dones que s’ajunten per ballar i per fer-se espais de complicitat i debat, vam preparar una cremeta dolça, amb 3 coses mentre parlavem de la sostenibilitat dels alvocats, de la culpa associada als greixos o de perquè el sucre preocupa a les dones i no a altres criatures de la creació 😉
Per a fer-la només cal que tritureu un alvocat, un parell de cullerades soperes de cacau, un polsim de sal i dàtils (o un altre edulcorant) al gust. Se li pot afegir aigua o llet si el vol més líquid. El resultat és una crema untable o menjable a cullerades segons on posem el límit o com ens decidim nodrir.
