És tardor. Les fulles cauen dels arbres, els dies s’escurcen i arriba el fred. Aquest any ens ha agafat una mica desprevingudes, s’ha de dir. Semblava que l’estiu havia de durar una mica més, que encara ens quedaven un munt de coses per fer abans que la llum del sol anés empal.lidint i les ombres comencessin a fer-se més presents. Però el pas del temps és inexorable i aqui estem, fent-nos càrrec del que toca ara, que és mort i l’esperança d’una eventual ressurrecció. Però això serà més endavant, quan tot el que havia de morir hagi acabat, quan ens haguem desprès de la nostra pell per a transmutar en una altra cosa… Això està per venir.
Ara fa un any encetávem, en un dels periodes més complicats que totes hem viscut a nivell col.lectiu, el projecte de Bibliolab Cuina Oberta, que en aquell moment ens omplia d’esperança dins la desesperança i la consternació generalitzada i ens va servir per a significar-nos i seguir endavant en aquell context tan difícil. En aquells moments per a nosaltres era molt important seguir oferint el que fem: eines, propostes, espais i possibilitats d’interacció humana a partir de l’aliment. Amb aquestes premisses vam iniciar el projecte, tot tenint en compte que el context era complex però més enllà d’aquest condicionants sentiem als nostres cossos que haviem de seguir endavant, obrint espais, amb el cap molt enfocat en les persones que s’en podrien beneficiar. Perquè calen molts espais participats, amigues, per compensar tanta tanta por, tanta precarietat, tanta incomunicació.
Ha sigut intens. Les hem vistes de tots els colors. Hem cuinat sense cuinar, hem compartit veient les nostres imatges a pantalles, hem fet coses que no imaginavem i tot plegat ens ha portat a llocs que no esperavem. Us sona? Creiem que a tothom li ha passat i ens agrada parlar-ne. Ha sigut molt esforçat. Mirar d’obrir espais quan les normatives restrictives i la por són tan presents requeria de posar-s’hi molt fermes i al mateix temps amb molt de flow. Una cosa que passa quan fas actvitats a una cuina és que, en general, passen a ocupar les dimensions privades, les reproductives i, d’entrada s’invisibilitzen i es tracten com a tema menor. És sorprenent que fins i tot per part dels responsables polítics i tècnics dels programes es cau en infravalorar i invisibilitzar els processos. Però les que els vivim els portem al cos, amigues.
Treballar així deixa pòsit. No el pòsit d’una aula plena de persones amb trets racials i identitaris diversos que fan juntes crema catalana mentre són captades per la cámara de la televisió local. Ens referim, més aviat a coses com ara:
- Les persones que descobreixen que a sobre del Mercadona hi ha una Biblio que té una cuina i que hi poden entrar i fer-hi coses.
- El jovent que en ple tancament només volien que anar a voltar i que al final van apuntar-se a venir i jugar amb el menjar. Ens va saber molt greu no anar a pasturar amb les cabres amb vosaltres, queda molt pendent.
- O el del veí que venia tímid al principi però que al final era el millor escriba i ajudant.
- Les veïnes que no es coneixien perqué parlen idiomes diferents i, ves per on, comparteixen l’idioma de la cuina i es posen a fer arepes que viatjen des de Colòmbia a la Xina.
- El de nosaltres amb els nostres privilegis i preconcepcions patejant les botigues i parlant amb les persones per entendre ingredients, processos i maneres. Deconstruïnt-nos.
- Els retalls de converses a partir d’un plat o ingredient, de la meva aproximació i de la teva, que al final ens aproximen a nosaltres.
- La cuinera del restaurant de davant que mai havia vingut, però que deixa les seves filles a la Biblioteca sovint. Amb totes elles vam acabar cuinant i compartint.
- Descobrir com les persones aprofiten els aliments, per exemple quines plantes silvestres es recol.lecten a la ciutat i per a qué es fan servir.
- Les persones que havien assistit a les sessions inicials i que al final es van acostar a la cloenda i el gust de desvirtualitzar-nos!
- Tots els agents que ens van obrir les seves portes i amb els que es van generar històries petites, curtes si voleu, però les llavoretes sempre poden arrelar…
- Ulls brillants, rialles, anécdotes, acudits, històries, panxes contentes, tuppers plens 🙂
- La pena de tancar el cicle just quan sentim que la cocció començava a engegar-se. Però així és la vida.
